Les primeres referències que es tenen dels Gegants del Pi daten dels segles XVII i XVIII. Acabada la Guerra Civil, les figures van caure en l’oblit fins que el 1959 van ser recuperades per una comissió que n’encarregà la restauració al solsoní Manel Casserras i Boix el qual, entre el 1986 i el 1987, s’encarregà de fer-ne unes rèpliques més lleugeres. Actualment, podem veure-les ballar pels carrers i places, mentre que les figures originals s’exposen a la Basílica del Pi.

El cartell

Les figures de l’Elisenda i en Mustafà em van impactar per les seves dimensions, de més de 4 metres, i per la seva llarga història. Per tant, el punt de vista natural és el contrapicat. Observant-los de prop vaig veure que les teles dels vestits eren fetes de domàs, un teixit que m’acosta a la Festa Major de Solsona i els seus “improperis”. Aquest vincle em va fer pensar que seria bonic que el cartell tingués la presència d’aquest teixit. Pel que fa a la paleta de colors, vaig buscar tons coincidents en la parella de gegants, creant una gamma cromàtica harmònica.

Amb la meva proposta vull reunir el moviment en veure ballar els Gegants del Pi, la seva imponent presència, la llarga història que els acompanya, la seva popularitat en el món geganter i del seu pes en la cultura catalana, fent una picada d’ull a Solsona, i tot convergint en una sola imatge.

La samarreta

A més a més, i en conjunt amb el cartell, es va adaptar el disseny del cartell a una samarreta per tal de lluir-la durant les festes de la Mercè de Barcelona. Un uniforme que tant balladors com acompanyants van lluir durant tots els seguicis.

Va ser important mantenir l’esquema cromàtic que marcava el cartell per tal de mantenir a prop els dos dissenys.

El dia de l’estrena

El 15 de setembre de 2025 es van estrenar les samarretes a l’Assaig públic dels Gegants del Pi, que es va fer al pla del Palau de la Virreina, a les Rambles. Des de les 11h i durant tot el matí es van representar els diferents balls de la imatgeria barcelonina: el Lleó, la Mulassa, els Gegants grans i petits del Pi, els infantils i el Perol lo Lladre.

Entre ballets, el públic més curiós podia aprofitar aquella estona per provar d’alçar alguna figura, tot controlat pels portadors de la colla.

Va ser un acte que mai havia viscut a Barcelona, en plenes Rambles, on algun turista s’aturava per fer-hi una fotografia. I és que m’alegre veure com de viva es manté la fal·lera gegantera en una ciutat que cada cop és més canviant i allunyada de la identitat catalana.